"La millor descripció que s'ha escrit mai, fins ara, de la Seu d'Urgell"

Avui no us enganyaré. Tinc debilitat personal per l'Albanell, un escriptor que juga magistralment amb les paraules, cap és gratuïta, totes hi són per alguna cosa, tenen un sentit, no en sobra cap ni cap en falta. Per això, els que ahir vam estar a la Biblioteca Sant Agustí de la Seu d'Urgell atrets per la presentació del seu darrer llibre Les fantasies del nàufrag (Bromera) som uns privilegiats. L'Albert Villaró i el Pep Albanell junts, en una taula, enraonant sobre literatura, "sobre la vida", com va dir l'Albert. Allò, companys, no va ser una presentació. Va ser una festa.

CSBuAmWW0AAiNaz
photo_camera L'Albert i el Pep durant la presentació del llibre "Les fantasies del nàufrag". Foto: Biblioteca Sant Agustí.

Primer, una recomació: llegiu el llibre sens falta. Si no ho heu fet, ja tardeu. Després, és molt recomanable la crònica que Francesc Arroyo publicava aquest dijous al suplement "Quadern" de EL PAÍS titulada "Albanell troba plató". On hi ha un professional que no s'hi posi un aficionat.

Dit això, Les fantasies del nàufrag és una novel·la extraordinària. Per mi cada capítol va ser com una novel·la, quan l'acabava em quedava una estona rumiant, immòvil, pensant que allò no es podia superar. Però m'equivocava, el que venia a continuació era encara més brillant.

Ahir al vespre a la Biblioteca de la Seu d'Urgell (un edifici extraordinari com va reconèixer el Pep) es va fer una homenatge a la literatura. El Pep i l'Albert es van conjurar per fer passar una hora impagable a una colla d'amics que es van reunir al voltant d'una taula, un llibre i mil records.

Em quedo amb el que va dir l'Albert: "aquest llibre és la millor descripció de la Seu d'Urgell que s'ha escrit mai". I un prec: Pep, fes més presentacions, home, que són un regal que ens fas a la gent. Ahir vam poder riure obertament. Llegint la novel·la rius, encara que no vulguis, però ho has de fer d'aquella manera secreta, intentant que ningú del teu voltant se n'adoni. Anit, per fi, ens vam destapar tranquils.

Les aportacions del públic, al final, tampoc van ser banals. De principi a fi, la retòrica va governar un espai pensat per al silenci. Tothom coincidia en què la novel·la del Pep els va traslladar a la infantesa. "És com un mirall en el qual m'hi vaig veure, de petit", va replicar l'Albert.

En aquest darrer aspecte només puc afegir una cosa molt estranya: em va passar el mateix que a tot l'auditori però, en el meu cas, amb la particularitat que vaig viure la infantesa lluny de la Seu d'Urgell. Això m'ha fet pujar la mosca al nas i m'ha fet creure que podem estar davant una novel·la local però global. Només la perspectiva del temps ens donarà o traurà la raó però llegint Les fantasies del nàufrag vaig sentir pena, per primera vegada a la vida, de no haver pogut recórrer els carrers de la Seu amb pantalons curs i jugant amb els amics. Una sensació molt estranya (espero que passatgera!) que mai hauria somiat que em podria passar pel cap, suposo que només equiparable a les sensacions que transmeten els grans clàssics, com aquell Robinson Crusoe que va marcar la infantesa del Pep i de milions de persones més d'arreu del món.