Buscar
00:45h. Divendres, 09 Desembre de 2016

Records de la Fira de Sant Andreu d'Organyà

Com que s’atansa la fira del meu poble, la fira de Sant Andreu d’Organyà, voldria transmetre records i homenatjar tots aquells firaires i tractants que, amb els seus animals, venien a la fira i van contribuir a fer-la gran. Article d'Adela Vilana.

Imatge familiar de la Fira de Sant Andreu. Foto: Arxiu familiar Adela Vilana.
Imatge familiar de la Fira de Sant Andreu. Foto: Arxiu familiar Adela Vilana.

A casa, des de ben petita he sentit a parlar d’aquella fira, amb nostàlgia i amb emoció. El meu avi ens havia explicat tantes anècdotes... i el meu pare en continua parlant, sobretot quan s’atansa, per Sant Andreu. La fira ens porta records, i amb ells retornen l’avi Pepi amb qui vaig conviure molts anys i el besavi Enric que m’hagués encantat conèixer. La meva generació hem sentit parlar d’aquella fira, però no hem tingut la sort de viure-la ja que actualment, no deixa de ser un mercat, més important i amb més afluència que l’habitual dels diumenges.

Sóc de casa de pagès i filla de tractants de bestiar. Un ofici vocacional, que requereix intel·ligència i intuïció, per conèixer bé els animals de peu rodó i els animals de peu forcat. El meu besavi, el meu avi i el meu pare, han estat homes dedicats a aquest ofici. Primer el negoci era amb mules i cavalls i, més tard, amb vaques. Ells, i altres del Pirineu, l’han fet perdurar: un ofici que requereix bon tracte i bones paraules amb els pagesos d’aquestes contrades que, per cert, ja en queda pocs.

La fira de Sant Andreu, cap a finals del 1940, va ser una de les fires de bestiar més important dels Pirineus. El meu avi m’explicava que hi venia gent d’arreu de la península, entre els quals hi havia molts aragonesos i valencians.

Quan els germans Espar i Tressens parlen d’aquesta  munió de firandants al seu llibre Coses d’Organyà d’ahir i d’avui, ho fan destacant aquesta important compareixença: “Venien compradors de terres properes i de terres llunyanes: de tot Catalunya, d’Aragó i de València principalment i també d’altres regions d’Espanya. Els firandants ho omplien tot: cases, cafès, quadres, el firal i els carrers, puix hi eren a milers”.

La fira ocupava tot el poble, el portal de Sant Josep, les vores del Pont, el carrer de Santa Maria, la Plaça dels Arbres, la part on ara hi ha el camp de futbol i l’antiga fàbrica Taurus... i les eres eren plenes de bestiar. Les cases eren obertes i plenes d’hostes que s’allotjaven i eren ben rebuts per la gent del poble. Us imagineu tot un poble dedicat a la fira? Quants dies dedicaven a la seva preparació? Els esforços sumats feien d’aquells dies, dies de convivència, de sopars vora el foc, de converses senzilles, d’intercanvi i d’amabilitat. 

Tal i com es descriu a Coses d’Organyà d’Ahir i d’Avui, els habitants de la vila, arranjaven les seves cases per fer-hi una bona rebuda: “Moltes cases dies abans blanquejaven. D’aquesta feina se n’encarregava gent  de l’ofici de la mateixa vila, i també, del nostre record, un blanquejador italià que cada any passava pel mes de novembre que es deia César. Així en rebre els firandants, moltíssims d’ells clients fixes d’un any per l’altre, les cases presentaven millor aspecte”.

Segons m’explicava el meu avi, casa meva, en aquella època, era un anar i venir de firandants, on acabaven de fer els tractes pertinents i on més d’un es quedava a dinar o a sopar, convidats pel meu besavi, l’Enric. També hi tenien cabuda una presència important de firandants d’ètnia gitana, amb qui el meu besavi tenia molt bona relació i feia molts tractes.

L’avi m’explicava que el meu besavi era un home molt entès en animals de peu rodó. Ho sabia tot el poble i en Celestí Vilella ja ho explica en un article publicat a la revista núm.10 de Lo Banyut, titulat “Los Ciscots”, on també feia referència a altres tractants del poble: “Com a coneixedor del bestiar, l’Enric, que no era dels qui més parlava, amb un cop d’ull, ja s’adonava de les possibilitats que hi havia en cada cas i hi tenia un gran encert: quan ell s’havia mirat un cap de bestiar, a més a més de trobar les possibles tares, quan es trobava un pollí o un sobrany i, per tant havia de créixer més, ell ja en sabia les característiques: quina fora la talla d’aquella bèstia i el seu comportament futur, i podia aconsellar la seva compra o no”.

A nivell econòmic devia ser una entrada de diners important, no només pel poble, per tota la comarca en general. A més de la compra i venda d’animals, també hi havia marxants com un oncle del meu avi matern, anomenat “el Panxo”, que segons m’explica la meva mare, venia ungüents per guarir ferides i llagues. També hi havia venedors ambulants, torronaires, xarlatans que venien tot tipus d’objectes.

Segons Josep i Francesc Espar no hi ha cap document conegut que parli de la seva creació, però sí que n’hi ha, i de ben antics, que parlen de la seva existència, com un de l’any 1041 on ja se’n fa referència. Creuen que la fira i el mercat setmanal tenen el mateix origen i foren creats conjuntament. 

Actualment la fira de Sant Andreu és un mercat gran, on encara s’hi destina una zona per animals bovins i també s’hi pot contemplar algun animal de peu forcat. Tot, però, va canviant i segons diuen els avis i les àvies, “res és com abans...”. Són temps passats que han quedat presents en la memòria de gent gran, de molts que ja no hi són però que amb les seves paraules han transmès les vivències i la història d’allò que havien viscut i del que suposava per a ells.

Vaig veure els ulls del meu avi brillar (ja fa uns anys que ens va deixar) quan m’explicava tot el que suposava la fira per a ell i per a tots els qui l’envoltaven i, per això, tenia moltes ganes de poder-ho explicar, encara que només siguin unes ratlles. Són paraules dedicades a ell, al meu besavi, i també al meu pare i a tots aquells, que en aquella època, feien possible tot allò que ara queda en el record o en el bagatge de cadascú.